Benvinguts, passeu, passeu...

Sí, amics i amigues, desprès de vuit anys de presència setmanal al suplement QuèFem? de La Vanguardia, el somni d'alguns lectors i distribuïdors cinematogràfics enfurismats s'ha fet realitat: m'han posat de quatre potes al carrer. Sort que sempre ens quedarà Internet, el refugi pels bocamolls professionals com jo.
De moment, aquí aniré recopilant alguns dels textos publicats que, vistos en perspectiva, em retraten cruament com l'ésser que sóc: amargat, paranoic, fòbic, venjatiu, voyeur, pervers... normalet.
_________________________________________________

Náufrago i més...

Si tot això del Forum de Davos m'hagués agafat amb uns quants anys menys (i fora del psiquiàtric, tot s'ha de dir) de ben segur que m'hauríeu trobat donant canya contra la globalització. I la raó no seria la proliferació de McDonalds (jo, com el meu company Hannibal Lecter, prefereixo un altre tipus de carn), sinó les contínues odes a l'american way of life del cine americà i els seus atacs contra els eterns enemics russos. Fixeu-vos en aquests tres exemples que, amb més o menys discreció, intenten demostrar com és de guai ser ianqui:

Náufrago: Que sí, que sí, que és un gran film, però ningú no em pot negar que des del principi tot fa una ferum a hamburguesa que espanta. L'inici de Náufrago mostra Tom Hanks alliçonant els russos sobre com treballar amb efectivitat i, no content amb això, fins i tot regala a un nen un CD d'Elvis Presley. A més, pels carrers es veu, com de passada, que la gent es carrega símbols del leninisme (potser per lloc als anuncis de Coca-Cola). Però el més fort és quan Hanks es queixa que han immobilitzat una de les seves furgonetes de transport. Naturalment! No pot ser d'una altra manera si la deixan aparcada al bell mig de la plaça Roja. Sort que més endavant hi ha un moment de poètica ironia: fixeu-vos que Hank, quan ja està sol a l'illa, es fa una mena de gorra... amb la goma d'uns calçotets Calvin Klein!

Al diablo con el diablo: Ho reconec, aquesta pel·lícula és com una obsessió per a mi, pero és que té despropòsits per donar i vendre... Només cal veure la tòpica escena del capo mafiós que, naturalment, ven la seva droga a uns russos amb cara de pocs amics. Visca el tòpic!

Los Ángeles de Charlie: I per acabar, una mostra més subtil, però jo diria que també més en conya, d'aquesta reactivada dèria pels comunistes. Quan la Drew Barrymore és en el circuit de curses, porta un automòbil decorat amb la bandera nord-americana. Doncs bé, el cotxe del dolent té una estrella roja pintada al davant. Casualitat? Segurament no. Sortosament, no tot és igual a Hollywood, i films com Abajo el telón demostren l'estupidesa paranoica de molts nord-americans. Només cal recordar l'escena de la Comisió d'Activitats Antiamericanes, quan pregunten si Marlowe, coetani de William Shakespeare, era un escriptor comunista.

QuèFem?, 2 de febrer de 2001

Wanted!!!!

Si teniu textos d'El Doctor Maligno, podeu ajudar-me a recopilar-los i penjar-los al bloc. Envieu-me una còpia escanejada o en el format que us sigui més còmode a eldrmaligno@gmail.com.
Ara per ara, el repte més important és aconseguir el primer Maligno publicat. Si no recordo malament, tractava d'aquell bodri de Mel Gibson titulat El patriota. El tens tu?