els tres peus del gat

Encara em sorprèn la persistent presència de Garfield a la cartellera. Bé, per ser més precisos, em sorprèn que no hagi acabat relegada, com hauria de ser més normal, a les sessions matinals. En canvi, algunes sales fins i tot la programen a les golfes, com si es tractés d’un entreteniment adult i irreverent que cal veure d’amagatotis, amb el plaer de la semiclandestinitat noctàmbula. El problema és que Garfield és un subproducte infantil que, amb una campanya publicitària força oportunista i el reclam dels còmics, ha aconseguit colar-se allà on no li pertoca: l’espai de l’humor intel·ligent. Però aquesta invasió no és, desgraciadament, un cas particular, sinó la norma actual en una indústria de l’entreteniment que ha posat en stand by les neurones i ha apostat pel gag d’impacte immediat i efímera permanència.

Amb forma, sense fons: Aquests dies s’ha comentat molt l’article de la revista Variety que parla de l’afició del cinema espanyol per la caca, els culs, els pets i el semen. I, sí, potser per aquestes contrades ens divertim força amb l’escatologia, però no crec que aquest sigui el fons de la qüestió. El veritable problema rau en la manca absoluta d’enginy d’aquests gags, en el fet que tot sigui formes brutes sense cap fons. El veritable problema no és que el nostre cinema sigui de mal gust, sinó que sigui insuls i poc intel·ligent. Que sigui tan americà, vaja, com Garfield.
La veu d’Amèrica: Aquesta beneiteria importada dels EUA explica la profunda òsmosi que es produeix entre l’humor sense cervell de Garfield i el doblatge de Carlos Latre, un còmic sense gràcia capaç de transformar el no-sentit surrealista en, simplement, absurditat sense sentit. Que ell sigui la veu d’aquest Garfield cinematogràfic és del tot coherent: la pel·lícula basa la seva comicitat en entremaliadures de parvulari, i Latre sembla fer les seves imitacions des del pupitre d’una aula de preescolar. Que les temàtiques que tracta siguin del món adult, no implica que ho sigui el seu humor. La mateixa contradicció defineix també Garfield, que torna a evidenciar com de políticament correctes s’han tornat els bufons de la cort.