Isi y Disi

per què EN diuen humor
quan volen dir ruqueria?

La cultura escombraria, sobretot a través dels seus oracles televisius, ha aconseguit que els valors de les paraules canviïn totalment. Mireu, per exemple, una tertúlia “marciana” i assistireu a una recopilació exhaustiva dels pitjors epítets de la llengua castellana. Ara, bé, insults com “gilipolles” o “fill de puta” no els fan cap pupa, fins al punt que, si us hi fixeu, els tertulians només s’escalfen realment quan els diuen idiotes o estúpids. És ben curiosa aquesta situació en què la gent famosa s’enorgulleix de ser un “mamón”, però et posa una querella criminal si l’acuses d’imbècil. Passa el mateix amb el concepte friki o trash, que fins i tot s’han convertit en apel·latius fashion, quasi en un signe d’intel·ligència. I així ens va: si admets que ets una merda de pel·lícula (no ho dic jo; ho confessen en un moment d’Isi y Disi) ja sembla que t’has guanyat la butlla mediàtica per continuar sent-ho. I què voleu que us digui, la coprofàgia no és, precisament, una de les meves perversions.

Res de res: Isi y Disi és una pel·lícula pobra en idees, pobra en originalitat, pobra en humor i pobra en pressupost. Ho deixa veure per tots els costats i, a sobre, té la barra de demanar-nos que siguem compassius amb aquestes limitacions. Però és que jo pago més de cinc euros d’entrada, i crec que això em dóna dret a demanar, per exemple, que la persecució inicial tingui plans que casin amb gràcia o que no tingui un retoc visual “cutre” que, com a molt, va consistir a obrir el menú “efectes” i clicar “desenfocament d’imatge”.

Vergonya aliena: Dels acudits ni en parlaré (més que res perquè no n’hi vaig trobar cap). Només acabaré avisant el lector que Miriam Díaz Aroca protagonitza un dels moments més vergonyosos del cine espanyol (fins i tot l’Ozores l’hauria fet millor) i que comparar-se amb el cinema de John Waters no és ni tan sols una heretgia cinèfila. És el deliri de les ments friki i trash d’aquest grapat d’“amiguetes” que tan bé representen el signe dels nostres temps.