El castigador

el càstig de les açores

És curiós veure quina imatge tenen d’Espanya més enllà de les nostres fronteres. Gràcies a Aznar hem aconseguit que veïns culturals com els àrabs (en la seva versió assassina, això sí) ens odiïn profundament. De la seva banda, fins a l’arribada de sor Zapatero, Europa tornava a començar als Pirineus. Però alguna cosa hem guanyat en aquests anys de “bigotidura”: com es veu a El día de mañana, la fi del món segons els americans no afectarà la Península. I és que els ianquis ens estimen d’allò més; deu ser perquè han aconseguit convertir les nostres pantalles en l’abocador de les seves deixalles visuals (el 2003 vam ser el millor mercat de les grans productores americanes). I si no em creieu, aneu a veure El castigador.

Gran estrena?: Aquest insult fílmic ni tan sols va arribar a encapçalar el top ten ianqui durant la primera setmana de la seva estrena, però aquí ens la venen com la gran sensació de l’any: l’estrenen en dimecres i exploten al màxim la presència de John Travolta. Doncs heu de saber que Travolta passa pel film com si anés a comprar al Mercadona, que El castigador és una funesta recuperació de la caspa feixista del cine d’acció urbana de la productora Cannon i que, a més, està igual de mal feta.

Quincalla: Vaja, que això és un producte típic de videoclub que recupera (ai, la xacra de la nostàlgia!) el look vuitanter (sempre hi ha un hangar tot blau i amb ventiladors), el muntatge que repeteix una explosió des de tres càmeres diferents i un to de saldo de sèrie Z que aquí ens hem d’empassar com si fos un primer plat. Un altre efecte secundari del pacte de les Açores.