Venganza ciega

on som i d’on venim

Certament, algunes persones canvien quan entren en contacte amb la religió. Steven Seagal, per exemple, es va fer budista (o alguna cosa semblant) i, des d’aleshores, les seves pel·lícules són exercicis d’austeritat bressoniana i misticisme bergmanià. Bé, això és el que ell es deu pensar, perquè nosaltres, espectadors no conversos, només trobem produccions de sèrie Z, fetes amb quatre duros, ni un gram de talent i directament pensades per a l’explotació videogràfica. No obstant, ho haig de reconèixer: estic enganxat a Seagal i a les seves obres dadaistes, accidentalment còmiques i plenes de misteri. O sigui, que no s’entenen gaire.
Retolets: A Venganza ciega es nota que el nostre home viu un especial moment de dolçor mística. Com que està flotant en el seu núvol d’encens, ha perdut qualsevol referència espai-temps i, per això, la cinta està plena de retolets sobreimpressionats que ens indiquen on som a cada moment. La cosa pot ser funcional al principi; ara bé, no sé si és necessari repetir el retolet... cada vegada que canviem d’escena!, com si l’espectador fos tan curt de gambals com els guionistes del film.

Delirant: Sens dubte, Venganza ciega té un problema amb l’orientació. En un altre moment, Seagal té agafat pel coll un dolent i li pregunta on s’amaga el capo. El paio diu que a París... i Seagal va i l’escanya sense preguntar-li ni la parada de metro! Però no acaba aquí el deliri: ja a la capital francesa, el nostre home tiroteja un altre malfactor, que, just abans d’expirar, confessa finalment l’amagatall del big boss: “És a la Rue de la Grulle, 32. París”. París!!! Però, que no és on érem?

Una joia ‘trash’: Sigui com sigui, no us perdeu aquesta joia trash: val la pena veure Seagal fent d’arqueòleg vestit com si fos en Neo de Matrix i recitant proverbis xinesos amb menys sentit que els comentaris televisivofutbolístics de Michel.