Fahrenheit 9/11

cinema de veritats

Està força bé no amagar la pròpia ideologia; per això he d’expressar la meva admiració pels nostres mandataris eclesiàstics, que mai han deixat de mostrar-se com són: uns residus de l’edat de pedra. Ja no admiro tant, en canvi, Michael Moore, que va de transparent, amb les seves opinions sempre ben clares, però que, amb Fahrenheit 9/11, em provoca una mica de recança. No sé, com si tanta claredat d’idees fos més aviat una tàctica per, paradoxalment, amagar intencions bastant tèrboles.

El fons i la forma: Fa unes setmanes defensava la seva manera d’enfocar el problema de les descàrregues per internet. I és que les meves diferències amb Moore no estan en el fons sinó en les formes. No em sembla gaire progressista criticar a Faherenheit 9/11 les polítiques del terror practicades per l’administració Bush i fer-ho utilitzant tàctiques morboses dignes d’una notícia de successos d’Antena 3. El tractament que, per exemple, fa dels familiars de les víctimes de l’11-S és vergonyós i, fins i tot irrespectuós amb ells. Podria semblar que de tantes ganes de dir les coses clares, a Moore se li’n va la mà, però quan el veus sortir o parlar a tots els plans, comences a sospitar que ell no és dels que busquen la veritat. Moore és dels que creu que té la veritat. I això és molt perillós.