Kill Bill vol. 1

divisió d’opinions

La cartellera cinematogràfica és cruel. Si no fas uns quants calerons, desapareixes més ràpid que Carod-Rovira del tripartit. I, és clar, aquesta llei del capitalisme salvatge em deixa sense material per treballar: les pitjors pel·lícules no aguanten una setmana a les sales i per això avui no us puc parlar de coses com Anónimos, un dels films més ridículs, delirants, estratosfèrics i marcians que he vist en molt de temps. Si hi ha algun distribuïdor suïcida que es decideix a editar-lo en DVD, no deixeu passar l’ocasió de fer-hi una ullada.

Cal matisar-ho: Quedem-nos, doncs, amb l’actualitat. O sigui, amb Quentin Tarantino, l’home que divideix els cinèfils amb més precisió que Moisès fent una autovia pel mar Roig. Hi ha qui al·lucina amb Kill Bill Vol. 1; hi ha també qui la detesta, i col·locar-se enmig està mal vist perquè, en aquesta cultura de la radicalitat que ens envolta, tot ha de ser blanc, negre o fer-se amb majoria absoluta. Doncs, no. Defensem la moderació: Kill Bill Vol. 1 ni és l’obra mestra que molts diuen ni tampoc l’ensarronada que altres critiquen.

L’aperitiu: Del deliri de Tarantino, el que més m’agrada és la seva modèstia. O sigui, que el cineasta no vol vacil·lar-nos amb tot el que sap de cinema escombraria, sinó que s’esforça a fer-nos compartir la seva passió per aquest tipus de manifestació cultural. Una altra cosa és que, de vegades, se li giri el cap i perdi el temps en subtrames com la de la violació a l’hospital, digna d’un acudit masclista de taulell de bar. No obstant, caldria esperar l’estrena de la segona part per tenir una visió correcta de l’obra. I és que sospito que Kill Bill Vol. 1 actua en realitat com a aperitiu d’un primer plat que promet ser bastant més consistent.