El poder del talismán

‘made in hong kong’
Després de veure El poder del talismán vaig entrar al Basar Hong Kong que hi ha al costat de casa. Digueu-me garrepa, però en aquests locals és on es troben els regals de Reis més barats, impensables i indesitjables, fet que em permet dinamitar l’esperit nadalenc des de dintre. Bé, doncs sóc a l’esmentat basar i, de sobte, m’adono d’una curiosa conjunció còsmica: estic envoltat d’imitacions de figuretes d’Swarovski, de samarretes presumptament Adidas i de quadres amb cascades animades, però hi falta la pel·lícula que acabava de veure. Perquè la darrera master piece de Jackie Chan és un prodigi de cine “Tot a 60 cèntims”, una producció de bijuteria que mereix ocupar un lloc preeminent en aquests prestatges farcits de mal gust kitsch que ens venen una imatge tan falsa de l’Orient.

Tecnologia desaprofitada: El poder del talismán sembla una fotonovel·la pansida, amb els seus enquadraments d’aprenent de fotògraf en pràctiques i els seus efectes especials de textura empastada i barroeres càmeres ràpides. Ara per ara, la millor tecnologia està a l’abast de qualsevol, però no tothom la sap utilitzar bé. I l’aventureta de Chan n’és un bon exemple, perquè aconsegueix el que semblava impossible: que els saltirons de l’estil de Matrix semblin més ridículs que els bots d’en Maragall quan van fer olímpica Barcelona.

Una imitació: A tot això cal afegir-hi un guió (¿?) que pretén combinar la intriga high tech de Mission: Impossible, la fantasia atemporal de Los Inmortales i l’acció cool (amb vestuari de cuiro inclòs) de Matrix. Però, és clar, com que tot és una imitació de basar, el que queda són unes pistoletes claríssimament de plàstic, uns decorats medievals de cartó pedra i una penosa baralla entre dues dones que intenta ser hot i es queda en soft. Baratament soft.