Elephant

cinema equidistant
La idea de carregar-se els dogmes sempre tindrà les meves simpaties. El que passa és que aquesta actitud demolidora s’utilitza habitualment per dissimular la buidor dels que, en realitat, no volen parlar de res. Vaja, que amb això de no ser d’aquí ni ser d’allà, al final et trobes amb gent (i partits polítics) que no saben què són. Vivim sota l’equidistància, una síndrome que es ven com a sinònim de moderació i amplitud de mires, però que de fet no és més que una cobarda incapacitat de mullar-se quan un s’ha de mullar. Sortosament, aquesta darrera setmana alguns equidistants amb bigoti republicà han decidit sortir de l’armari de l’esquerra. No passa el mateix amb films com Elephant, que, a diferència de molts col·legues (inclosos els meus companys del QuèFem?), em sembla una mostra de com aparentar que es diu molt sense en el fons dir res.

Fredor absoluta: No vull treure mèrits a l’acurat treball narratiu de Gus van Sant, com tampoc trauré mèrits a totes aquestes fotos boniques que omplen les revistes de tendències. Una altra cosa és que la seva estètica pàl·lida i fashion aconsegueixi transmetre’m alguna sensació. Elephant, per exemple, em deixa emocionalment més fred que l’anunci de la boda del príncep. I el més molest de tot és que Van Sant juga precisament a ser així de distant. El problema, però, rau en el fet que el seu distanciament no provoca gens una sensació enrarida, sinó una desconnexió absoluta.

Cap compromís: Resulta que això és ara un signe de bon cinema, que aquest retrat fred del jovent actual és una manera de no tractar doctrinàriament horrors com la massacre de Columbine. Doncs no. Van Sant, certament, no vol prendre partit per cap dels seus protagonistes (bé siguin assassins o víctimes), la qual cosa no em sembla gens malament. Més discutible és que el cineasta no prengui partit amb la pel·lícula. Ni es posiciona, ni aventura hipòtesis, ni busca respostes. Es queda tranquil·lament i amb molta objectivitat mirant l’horror que ha creat la societat ianqui, però sense respondre a res potser perquè, en el fons, tampoc fa cap pregunta. I què em pot dir un paio que ni pregunta ni respon, que és tan equidistant com poc compromès?