La mansión encantada

rentada de cervell

Aquesta dèria d’Aznar de convertir-se en nebot predilecte de l’Oncle Sam està produint un procés d’aguda esquizofrènia en l’inconscient col·lectiu hispànic. A mi, la veritat, se’m creuen els cables quan veus el “presi” arribant a l’orgasme egocèntric mentre parla al Capitoli i, poc després, et passen un anunci dient que el nostre cinema ha de deixar de ser esclau de les modes de Hollywood. A qui fem cas? La contradicció simplement reflecteix el procés d’escissió que aquesta majoria absoluta està provocant. D’una banda, el servilisme dels polítics; de l’altra, la rebel·lió dels creadors. Qui arbitra tot això? El públic. I el públic ha decidit que...

Els ianquis guanyen: Per moltes campanyes promocionals enginyoses (penso en l’espot de Jose Coronado anant a veure el seu fill jugar al beisbol), la taquilla ho deixa ben clar: la implacable política americanòfila dels nostres dirigents ha impregnat les neurones del respectable, que s’ha llançat en massa a anar a veure La mansión encantada, protagonitzada per un negre que sembla blanc i que està situada en un parc d’atraccions Disney. O sigui, que representa el món ideal segons Bush.

Pares responsables: A aquest procés de rentat de cervell s’hi sumaven fa uns dies els nostres bisbes, que gràcies a la seva saviesa divina ens diuen com hem d’estimar, com ens hem de casar i, si cal, com hem de mantenir a ratlla la dona. L’opinió d’aquests prohoms també ajudarà en la taquilla de La mansión encantada, un pamflet sobre com ser bons pares: tot es redueix a assistir a les festes d’aniversari dels nens, viure de tant en tant una aventura en família i, naturalment, no tornar a perdre’s el partit o l’obra de teatre de la canalla. Jo no sé si així serem millors pares, però de ben segur que serem millors americans. Com vol Aznar.