Blueberry

un viatge cap enlloc

Qualsevol semblança entre Blueberry i un western és pura coincidència. Aquesta és la seva principal virtut, però també el seu principal defecte. D’una banda, desperta certa simpatia una forma tan absolutament delirant d’acostar-se al Far West (trencar amb les normes sempre és una bona actitud), però no podem perdonar a Jan Kounen que decideixi quedar-se a mitges i, d’aquesta manera, enganyar l’espectador amb una trama sense cap ni peus que genera un munt d’expectatives mai no resoltes.
A mig camí: Si Blueberry volia ser la primera pel·lícula psicodèlica de l’Oest, vinga, fem-ho, però de manera valenta. I això, valentia, és el que li manca al director, que mou molt la càmera, accelera sense sentit les imatges i busca la ruptura estètica, però mai no gosa passar d’aquí. Com si volgués cobrir-se l’espatlla, Kounen s’inventa una història de tresors indis que, suposadament, ha de ser la part diguem-ne “tradicional” del seu invent. Però l’anècdota no encaixa en el viatge al·lucinogen del protagonista, de manera que ni el tema del tresor s’acaba de resoldre ni el procés d’autoconeixement narcòtic de Blueberry té la força necessària. Segons la cinta, les drogues ens descobreixen les nostres parts més ocultes: el problema és que les de Blueberry no tenen ni gràcia ni interès.

Incomprensible: A més, si el punt fort del film estava a gaudir de les animacions informàtiques que recreen les visions del protagonista, per a què tota la resta? Doncs, i això és jugar amb trampa, per atreure pobres innocents que, d’una altra manera, difícilment pagarien per empassar-se les paranoies del director. Jo, que estava avisat, vaig aguantar perquè m’interessaven precisament les parts més passades de rosca del film, però confesso que en general em va resultar tan absurd com els anuncis de detergent amb dones arribades del futur i paios que viatgen al fons de les taques. Això sí que és psicodèlic. I, com a mínim, és gratis.