Cuando menos te lo esperas

usos i costums

Resulta curiós veure com tots (menys els bisbes espanyols) ens habituem ràpidament a les transformacions que es produeixen al nostre voltant. En canvi, se’ns fa difícil acceptar certes innovacions quan surten a la pantalla. En el meu cas, digueu-me antic, però reconec que em resulta estrany veure com les trames de les pel·lícules s’omplen de telèfons mòbils o, en el cas de Cuando menos te lo esperas, incorporen referències a coses tan actuals com la Viagra.

Contemporani no és igual a modern: Els nostres costums estan canviant i, conseqüentment, també ho fan les pel·lícules, però veient la comèdia de Nicholson i companyia resulta impossible no enyorar aquelles velles comèdies dels anys trenta que realment sí que eren modernes, quasi futuristes. Perquè les cintes que ara intenten copiar-les es queden sempre, per pura covardia, quatre passes enrere.

Cinema prim: Al final, tot es redueix a una qüestió de formes, no pas d’essències. Cuando menos te lo esperas és un claríssim fruit dels nostres temps: té l’aspiració d’agradar a tothom (la qual cosa no em sembla dolenta) però, a la vegada, no vol enfadar segons qui (la qual cosa ja no em sembla tan positiva). Estem davant d’una producció, doncs, que busca la popularitat a través de la liposucció mental. I, així, encaixa perfectament en una realitat on tot es redueix al no-res: la roba es fa tan petita que es queda sense vocals (MNG) i al mateix temps surten polítics que, a més d’aprimar-se ideològicament, es fan dir ZP.