Borjamari y Pocholo

amors inexplicables

Això de les rodes de premsa per presentar les pel·lícules és tan entranyable… Hi ha tant d’amor entre els participants, hi ha tanta passió per la feina feta, hi ha tant de convenciment sobre les bondats del producte que, la veritat, t’acabes sentint una mica malament si no t’ha agradat el film. L’altre dia vaig ser a la presentació a Sitges d’El asombroso mundo de Borjamari y Pocholo i vaig tornar a sentir aquest remordiment propi de l’espectador rondinaire que mai no aprecia cap pel·lícula. Se’ls veia tan satisfets, la parella de directors i els actors principals, que per una estona vaig pensar que no havia entès la seva obra. Però la sensació va durar ben poc: vaig recordar els comentaris (destructius) posteriors a la projecció i, en veure que ningú a la sala de premsa feia cap pregunta, ho vaig tenir clar: resulta impossible reflexionar al voltant d’un film que, directament, és la negació absoluta de la intel·ligència. Per molt que els seus creadors diguin el contrari (què han de dir, si s’hi juguen els calés?).

Una nul·litat: Podeu pensar que, en el fons, que t’agradi o no un film és qüestió de gustos personals, però en el cas d’aquesta infausta producció, hi ha dades objectives que certifiquen la seva nul·litat. L’humor es redueix a fer que tots els personatges diguin “ossea” amb accent pijo; la narració inclou escenes que, directament, no s’entenen, i la màxima capacitat subversiva de la història consisteix a fer que els dos protagonistes es tirin pets a missa.

El de sempre: Però a productes com aquests, que venen una premissa divertida convertida en un film avorrit, ja hi estem acostumats. El que sorprèn és la reivindicació sense cap ironia que Segura, protagonista absolut, fa de la cinta. L’actor i director va dir a Sitges que ell no fa cine per a crítics interessats només en obres d’Éric Rohmer i que s’espanten quan senten el nom de José Luis López Vázquez. Doncs, francament, amiguete, si et penses que Borjamari i Pocholo tenen res a veure amb aquest gran còmic nostre, millor dedica’t a copiar Rohmer…