El penalti más largo del mundo

quin golàs

Qui sóc joc per dir què està bé o està malament? Uf!, m’heu agafat en plena crisi existencial provocada per la visió d’El penalti más largo del mundo. Mentre m’enfonsava en el més absolut avorriment, al meu voltant la gent reia i reia amb línies de diàlegs que ja crèiem aïllades, com un cultiu de la verola, en un lloc segur (Cine de barrio). Però no. El director Roberto Santiago ha decidit utilitzar la caspa com a arma de destrucció massiva i, pel que es veu, ha provocat mutacions perilloses fins i tot en gent de la meva confiança, que m’explicava com de bé s’ho va passar veient el film.

Pretensiositat: Dit això, l’única cosa que puc fer és explicar-vos humilment per què El penalti… em sembla tan dolenta. Primer de tot, té el pecat de la pretensiositat sense tenir, en canvi, la virtut de saber fer retrats costumistes. És a dir, el director intenta descriure l’Espanya de barri “porreta”, el nou mestissatge cultural i les interioritats de la relació de parella, però només aconsegueix una postal rància que en cap moment traspua emoció ni vida. Que l’un s’emboliqui amb l’altra, o que la de més enllà es reconciliï amb el seu maridet, em va importar ben poc. De fet, encara no entenc com totes les dones del film acaben al costat de l’home equivocat. I que siguin felices! Penseu-ho amb deteniment: us imagineu com ha de ser aixecar-se cada matí amb el personatge de Fernando Tejero al costat, que la màxima habilitat que té és discutir de futbol mentre es grata l’entrecuix?
Realisme brut: Però potser té raó un dels meus amics fans de la pel·lícula. Segons ell, la vida és així: plena de paios idiotitzats per la Lliga, dones que ho aguanten tot i famílies unides al voltant de l’emissió de Salsa rosa. I des d’aquesta perspectiva, la lletjor general de l’obra de Santiago (gags sense ritme, preses desenfocades, il·luminació sense matisos…) podria respondre a una acuradíssima elecció estètica. Sí, ara ho entenc! Ja comença a agradar-me El penalti más largo del mundo! Finalment he descobert que la genialitat del director i guionista rau en la seva acurada aposta pel mal gust, per la superficialitat i per tot allò que, de ben segur, a ell no li agrada, però que es veu obligat a plasmar com a bon cineasta entregat a la seva feina.