Catwoman

la pel·lícula que no és

Moltes vegades, els problemes amb les pel·lícules neixen de la diferències entre el que esperes veure i el que et trobes a la pantalla. Agafem, per exemple, Catwoman. Jo anava amb l’intenció de veure un film fet amb el cap i Pitof m’ha donat un videoclip d’hora i mitja consagrat a un cul. El cul de Halle Berry. Per això et passes tot el metratge canviant el xip, fins que descobreixes que Catwoman és una pel·lícula feta a l’inrevés. O sigui, pensada per oferir just el contrari del que diu (i que consti que a mi ja m’està bé, el cul de la Berry).

Ocultació perpètua: Pitof, el director, es va formar com a creador d’efectes especials, és a dir, com a especialista a fer visible el que és impossible veure en la realitat. Doncs resulta que a Catwoman es dedica precisament a no ensenyar res, ja que totes les escenes d’acció estan esmicolades fins al paroxisme. Ben aviat, però, t’adones que no es tracta d’una elecció estilística, sinó d’una manera de dissimular la ineficàcia narrativa més absoluta. Pitof no té ni idea de com rodar una persecució de cotxes o un cos a cos. Solució?: fer-nos creure que és un paio modern i rodar tots aquests moments compromesos a un ritme que faci, literalment, impossible percebre res. Ni de bo ni de dolent.

Arquetipus: I si, en definitiva, aquesta és la pel·lícula d’acció que no tenia acció, també resulta ser un film de personatges que no té personatges. Com alternativa, té unes caretes, esterotipus histriònics que, a mi, la veritat, ja em comencen a cansar. Des d’aquí proposo la creació d’una associació contra les històries amb secundaris gais amb ploma. Perquè, sense cap ànim de ser homòfob, no em direu que no fan ganes d’escanyar el company floreta de la protagonista.

Lluny de tot: La pel·lícula avança i l’espectador segueix descobrint que, tot i el que ens volen vendre, el producte està lluny, però que molt lluny de la nova fornada del cine de superherois. I ja no diguem de la mítica (i aquesta sí, eròtica) Catwoman ideada en el seu moment per Tim Burton. La de Pitof canvia la sensualitat felina per una elasticitat digna de Nadia Comaneci, però fins i tot els seus saltirons resulten evidentment artificials. I és que, ben mirat, Catwoman és pura artificiositat, com el maquillatge que utilitza el personatge de Sharon Stone. Llàstima que els responsables del film no ho volen admetre i la pel·lícula no es decideix a sortir definitivament de l’armari per tal de ser tal com és. Perquè tinc l’íntima convicció que, en realitat, el somni de Pitof no era encetar una nova saga de superherois, sinó acabar-ho tot amb el cos de ball del musical Cats fent un cameo mentre Halle Berry mou el seu cul i camina cap a la lluna plena.