Too Much Flesh

Des que Lars von Trier o El proyecto de la Bruja de Blair van posar de moda aizò de rodar en vídeo, no paren d'arribar produccions que s'apunten a l'anomenat cinema digital. Aquesta nova forma de producció, més barata i versàtil, va camí de transformar la indústria cinematogràfica. Desgraciadament també amenaça de convertir-se en un recurs ideal per amagar la incompetència narrativa del director o per apuntar-se a un determinat look amateur que, vingui al cas o no, permet posar-se l'etiqueta d'independent. Vaja, que començo a estar una mica fart de tant vídeo casolà convertit en pel·lícula i ple de recursos tòpics i discutibles com ara:

Tremolor: per fer un pel·lícula digital com cal sembla que s'ha de contractar un operador de càmera amb Parkinson: tot es mou més que un vídeo rodat a sobre del Dragon Kahn. El recurs hauria de servir per donar un to semidocumental a la cinta, però a vegades és gratuït i aporta ben poc a la història, com passa a Too Much Flesh. És clar que així queda tot molt més underground, però espero que George Lucas, que també roda la propera Star Wars en digital, continuï fidel als trípodes. S'imaginen les aventures d'Annakin Skywalker a l'estil del cinema-verité?

Llarga durada: L'altra mania dels nous profetes del cine digital és rodar i rodar. Com que es grava en vídeo i resulta més baratet, la megalomania del director s'imposa a la lògica de la narració i es filma indiscriminadament o en pla-seqüència, sense pensar que es pot dir el mateix i millor amb bastants minuts menys. per això l'esmentada Too Much Flesh, La espalda de Dios o a vegades Lucía y el sexo, tenen evidents baixades de ritme provocades per un excés de metratge que, en altres circumstàncies, segurament hauria patit les sàvies mutilacions del muntador.

QuèFem?/La Vanguradia, 24 d'agost de 2001