Di que sí

actors (?) i actriu

Quin actor és millor: aquell que s’engreixa vint quilos fins a transformar-se totalment o aquell que, faci el que faci, sempre fa el mateix? Encara que no us ho cregueu, agafo la segona opció perquè ja estic una mica fart que gent amb tan poc talent com Renée Zellweger vulgui amagar les seves limitacions interpretatives sota sacrificades dietes d’engreix i aprimament. No obstant, entre els actors que sempre fan el mateix també hi ha classes: n’hi ha d’immortals, com Pepe Isbert, i n’hi ha que provoquen una certa fatiga, com Santi Millan. I és que, per molt que es disfressi a Di que sí o faci accent madrileny a la telesèrie 7 vidas, seguirà sent el Santi Millan que sortia al Buenafuente. O sigui, el paio simpàtic que, no obstant, ja es passa de graciós.

El mestre: De totes maneres, el rei de la interpretació clònica, l’especialista de la repetició és Santiago Segura, que també surt a Di que sí i que torna a certificar que el concepte evolució no és cosa seva. Segura fa sempre de Segura, i com sembla viure sota la màxima “abans mort que desconegut”, ha creat una imatge pública que li ha funcionat força bé, però que a cada pel·lícula es revela més gastada i pansida. A Di que sí, més calent que una moto i amb la inevitable escena en calçotets, Segura fa la filigrana de convertir-se en la caricatura d’ell mateix, que sempre ha sigut una caricatura.

La lliçó de Paz: I entre tant còmic amb aspiracions actorals, la fresquíssima Paz Vega demostra que el camí correcte es transita a la inversa. És a dir, que una bona actriu sí que pot ser realment còmica. I el millor de tot és que no necessita canviar radicalment de look o acudir als recursos fàcils. Perquè Vega sap que en una pel·lícula el que mana és el personatge i no, com creuen Millan i Segura, la imatge pública que es pugui tenir fora dels platós.