Escuela de seducción

cinema socialista

El cinema es basa en un joc de preguntes i respostes: l’espectador qüestiona contínuament el que està veient, i el director va dosificant les explicacions segons els seus interessos creatius. Per això, una de les coses més frustrants és trobar-se amb pel·lícules afectades per la “síndrome del PP en una comissió d’investigació”. O sigui, històries que parlen molt però no expliquen res. És el cas d’Escuela de seducción, que encara avui continua sent per a mi un enigma irresolt. No sé per què els personatges fan el que fan, diuen el que diuen i pensen el que pensen. La qual cosa és especialment greu en una comèdia que, suposadament, vol explicar-nos com s’ho fan els homes i les dones, què es diuen o què callen, i què pensen els uns de les altres i les altres dels uns. Però no vull analitzar els moltíssims forats del guió de la cinta o el seu esperit ozoresià disfressat de modernitat. M’interessen més altres detallets.

Còmics contra actors: El film està protagonitzat per Javier Veiga, un producte televisiu que mai no hauria d’haver sortit de la petita pantalla. Allà, els seus monòlegs d’El Club de la Comedia fan gràcia; a la sala de cine, en canvi, és incapaç d’omplir ni la minipantalla d’una multisala. Ser graciós i imitar l’accent argentí no et fa actor. Interpretar és una altra cosa, i si no, fixeu-vos en el recital còmic que, sense despentinar-se, fa Victoria Abril, la seva companya de repartiment. Heu vist algú capaç de petonejar el paquet d’un maniquí masculí i no morir en l’intent? Abril ho fa sense problemes perquè és un tros d’actriu.

Els ‘amiguetes’: Després tenim el tema dels cameos, una pràctica que ja comença a provocar basques. A Escuela de seducción, a més, tot fa una flaire a nepotisme que evidencia com, quan canvia un govern, el país en realitat segueix igual; només canvien els que xuclen la mamella. Així que prepareu-vos per al nou cine socialista, igual de caspós que l’aznarista, però envaït ara d’“amiguetes” enrotllats que, o treballen a la SER i Canal +, o passen tot el dia llegint El País. Ah!, i naturalment, creuen que Alejandro Sanz és l’artista espanyol més important del segle.