L'espantataurons

abismes de comicitat

Ho vaig començar a intuir amb Shrek 2. La segona aventura de l’ogre verd encara tenia personalitat, però començava a dependre massa del gag cinèfil, com si els guionistes s’haguessin cansat de desenvolupar còmicament els personatges. Ara, amb L’espantataurons, la gent de DreamWorks confirma les meves sospites: de tant evitar assemblar-se a Disney s’han acabat convertint en el clon animat de les pitjors comèdies de la factoria Zucker. O sigui, que L’espantataurons està més a prop de, posem per cas, la tercera part d’Scary Movie que de la creativitat d’arrel clàssica dels dibuixos de Pixar. I és que, qui més qui menys (sigui o no amb la col·laboració d’unes cervesetes) podria signar el guió de L’espantataurons, una acumulació ximpleta de brometes sobre El Padrí, Tiburón o la cultura hip-hop que s’esgoten al cap de deu minuts de metratge.

Imperialisme: Però més que l’ensopit to general de la pel·lícula, el que em va molestar profundament va ser la descarada prepotència dels seus creadors. Com que saben que tenen tota la maquinària publicitària del món i que col·locaran el producte sense dificultats a tot el planeta, no es preocupen de crear un film mínimament comprensible per tothom. Sí, hi ha un argument universal (i és més pla que una compresa de nova generació), però tanta conya rapera, tanta estètica afro i tant Will Smith “supermegacool” em resulta, a més d’indigest, molt llunyà culturalment.

D’allà: I és que no vull semblar integrista o rànciament patriòtic, però ja estic fart de la Missy Elliot, els grafits i la resta d’elements colonitzadors que, dia sí i dia també, ens escup la indústria de l’entreteniment. El doblatge de Fernando Tejero intenta fer més nostre el peix protagonista, però no hi ha manera. L’espantataurons és un film de consum intern ianqui que, per allò de la globalització, ens hem d’empassar tots. Encara que no ens faci gràcia.