Dos rubias de pelo en pecho

res de res

Durant segles, els filòsofs han reflexionat sobre què és la bellesa. Jo, com ells, encara tampoc ho sé, però fa uns dies vaig descobrir què és la lletjor: Dos rubias de pelo en pecho. Mai no m’havia trobat amb això, una pel·lícula tan lletja, tan vulgar i tan simple. No em refereixo ni a l’argument ni a la interpretació (que també són de jutjat de guàrdia) sinó a l’aspecte general del producte, que encadena plans mitjans l’un darrere l’altre, desconeix el significat del terme composició fotogràfica i sembla creure que allò del “moviment de càmera” és exclusiu de la música clàssica. La cinta fa mal als ulls, i no cal ser un expert cinèfil per comprovar-ho.
Hàbitat natural: Vaig veure Dos rubias de pelo en pecho al seu hàbitat natural: la multisala d’un centre comercial. No tinc res en contra d’aquests microcosmos de cinefília en “odorama” (tot fa ferum de crispetes), encara que no m’interessen gaire els títols que solen programar. Però vaig pensar que hi havia d’anar si volia copsar realment la resposta del públic al qual, suposadament, es dirigeix el film. I puc dir que durant els noranta minuts que va durar... no vaig sentir riure gens! Només l’apatia es colava entre els xarrups compulsius a les Coca-coles.

Sense sabor: La cinta no satisfà els mínims exigibles, és com un polo: a la tercera llepada ja només queda gel insípid. Per això, el visionament de Dos rubias de pelo en pecho provoca un estrès poc recomanable: al cap de deu minuts estàs cansat, saps que la cosa no t’oferirà res més... i que sortir a mitja projecció és regalar els sis euros. I és que tot el que la cinta aporta es veu, ben resumidet, al tràiler. És a dir, que l’enginy dels guionistes no donava per a més de tres minuts. Potser per això, repeteixen (fins a tres vegades!) l’únic gag bo: el de la cançoneta pija. No obstant, i si la promoció ha aconseguit abaixar les vostres defenses crítiques, aneu-hi un dia que estigueu cansats. Com a mínim rendibilitzareu la butaca.