La pasión de Cristo

atac al cristianisme

Com que sóc un ésser maligne que escolta els discos de Black Sabbath al revés i té fantasies sadomaso amb María Teresa Campos convertida en dominatrix, m’alegro que s’estrenin pel·lícules com La Pasión de Cristo. Aquests productes són la millor manera de fer disminuir el nombre de vocacions religioses i, per tant, ajuden a limitar la propagació del Bé. Mel Gibson ha facturat el millor film antireligiós que he vist en molt de temps, i no cal dir que des d’avui ocupa el primer lloc en la meva llista de títols valents que ataquen sense dissimulació els valors sacrosants de la nostra societat.
Un bon negoci: El primer element positiu i políticament incorrecte de la pel·lícula és la seva descarada orientació pessetera. Gibson no té cap remordiment a l’hora d’incloure dintre de la seva història sagrada tots els recursos del cinema de barraca de fira que té al seu abast. Els nens que espanten Judes, per exemple, semblen trets d’un càsting de Posesión infernal, i la bonica escena del corb buidant els ulls del lladre crucificat és tan desagradable com gratuïta. També hi ha sang a dojo, sortidors hemoglobínics dignes de Tarantino i molt sadisme incontrolat. I per a més inri (perdoneu l’acudit fàcil), Gibson va dient, com el Buruaga, que així van ser les coses i així ens les explica. Quina prepotència tan provocativa! Quina duríssima càrrega de profunditat dirigida a atacar l’Església des del si d’ella mateixa!

Sense missatge: L’iconoclasta Gibson fa també tot el possible per reduir la figura de Crist a un nyap que diu frases incomprensibles. La superficialitat general de La Pasión de Cristo aconsegueix fer de la revolució cristiana una col·lecció de dites delirants que semblen escrites pel guionista de les performances de Carlos Jesús. I, és clar, davant d’aquest fet esgarrifós, com voleu que no l’acabin crucificant?

L’estratègia manipuladora: Per acabar d’adobar-ho, Gibson s’ha inventat una campanya publicitària amb fullets que demanen al públic que facin córrer la Bona Nova, com en aquelles cartes miraculoses amb una pesseta enganxada. Però l’acte de provocació màxim consisteix a dividir el públic amb la seva radicalitat, dinamitant així un dels preceptes bàsics del cristianisme: la tolerància. Ja posats, per què no s’habiliten dues zones a les sales de projecció? Una tindria bancs que permetessin als més pietosos agenollar-se, i l’altra incorporaria bosses de paper que facilitessin el vòmit als espectadors cristians que, ves per on, no es trobessin gaire catòlics…