La maldición 2

clònica... i còmica

Diuen alguns teòrics que, en temps de crisi, les històries de terror serveixen per exorcitzar les pors socials. El Japó, per exemple, va fer coincidir el naixement d’un nou cinema de terror amb uns anys de recessió econòmica, però sembla que la borsa nipona reneix i això és, per mi, un doble motiu de satisfacció: d’una banda, perquè em cauen bé, els japonesos, i de l’altra perquè potser així, amb la fi de la crisi, ens estalviarem pel·lícules de por com La maldición 2, que només pot entendre’s en clau econòmica: serveix perquè el director pugui fer calés amb la llei del mínim esforç. O sigui, repetint la mateixa estètica, els mateixos ensurts i el mateix esquema de la primera i exitosa part.

A pèl: El problema és que La maldición 1 era ja un producte força discutible, i la seva còpia no fa ni l’esforç de superar-la o, com a mínim, renovar-la. D’acord, Shimizu sap inquietar-nos amb la matèria primera de la qual estan fetes les llegendes urbanes, però veure una maquilladora assassinada per una perruca reptant és directament una absurditat que fa morir-se de riure mitja platea.

Continuarà: I no és aquest l’únic moment de comicitat accidental. Les interpretacions estan en la línia gesticuladora de les dives del cinema mut, i l’efecte del cap tallat és més barroer que els chroma d’un xou de Carlos Latre. La cosa, a més, sembla no tenir fi: als EUA ja en preparen una versió, que podria convertir La maldición en la primera saga-gaspatxo. O sigui, en una saga que torna.