Hot Milk

condemnada

El submon dels crítics és especial. Per això m’agrada tant pertànyer-hi. Les fílies i les fòbies neixen amb una facilitat sorprenent, i els especialistes (ehem) en cine discutim sobre pel·lícules que hem vist entre becaina i becaina. I és que les sessions per a la premsa són sempre al matí, i ja se sap que el pobre i patidor crític (viu atacat per la por al paper en blanc i bla bla bla…) és un creador noctàmbul i bohemi que mai no s’aixeca abans de les dotze del migdia. Els crítics són, a més, uns professionals gregaris, que van en grups, com les monges a l’enter-rament del Papa, i que estan per damunt del bé i del mal. Anem de perdonavides, vaja. I el darrer akelarre el vam fer la setmana passada, a la projecció per a la premsa de Hot Milk.

Prejudici: Poques vegades he vist tanta boca salivant davant la possibilitat de fotre queixalada a Ricardito Bofill, aquest intrús pijo i desintoxicat que ha decidit passar-se al cinema. Hot Milk, aquell dia, ja era un fracàs creatiu abans que se’n projectés el primer fotograma. Jo, per exemple, ja tenia clar que ocuparia aquesta secció de Pífies i Despropòsits.

Al·lucinació: I sí, Hot Milk és dolenta, però cada setmana els crítics ens empassem coses molt més indigestes i no diem res. Aquesta mena d’“Amélie s’ha pres un àcid” acumula deliri darrere deliri, aplica transgressions de parvulari i proposa un discurset moral digne dels escolapis de Sarrià. Però, què voleu que us digui, transpira anarquia i una indubtable sinceritat.

Ana ‘forever’: No obstant, si val la pena anar a veure Hot Milk és per Ana Turpin, una magnètica presència que ens recordaria Penélope Cruz si no fos perquè la Turpin sí que sap actuar. Ella i algunes idees visuals aconsegueixen expressar la flipada de la nit a Eivissa (es nota que Bofill ho ha viscut en primera persona) i fan de la cinta una pífia i un despropòsit que, si es té la delicadesa de no caure en el simple prejudici, és més pífia que despropòsit.