FBI

els ídols caiguts

Des d’aquí demano disculpes a tots aquells que s’hagin sentit ofesos per les meves crítiques. Ho reconec, a vegades em passo. Però aquest mea culpa pietós i sincer (ehem!) no és producte d’una reconversió cristiana induïda per La Pasión de Cristo; és l’efecte d’una altra experiència mística: el visionament d’FBI: Frikis Buscan Incordiar. Al film he vist com ha acabat el crític cinematogràfic Carlos Pumares, i des d’aleshores prego a Billy Wilder perquè no m’acomiadin de la feina i hagi de passar la meva jubilació fent de secundari d’una pel·lícula de Javier Cárdenas.
Justificacions: No entrarem a valorar èticament un producte com aquest, tot i que, a estones, resulta realment preocupant que Cárdenas i companyia tinguin la barra d’intentar justificar “moralment” totes les salvatjades que ideen per humiliar diferents telefamosos. El problema final és que la cosa no té cap gràcia: les bromes (de l’estil d’una gala d’Inocente inocente) són ben poc imaginatives (depilar un home ja s’ha vist fins als telenotícies) i, quan decideixen envair el terreny de Jackass (arrosseguen pel mar Paco Porras, llancen des de 80 metres d’alçada l’Encarni), han de repetir el moment tres-centes vegades, suposem que per omplir una mica el temps.

Cine?: I és que un bon gag d’slapstick no es basa només en una idea destralera, sinó també en un bon ritme i una bona planificació cinematogràfica. Coses de les quals Cárdenas no sembla tenir ni idea. I a més, ni li importa. Sap que el públic incondicional de Crónicas marcianas anirà igualment al cine i perdonarà l’imperdonable ensopiment general que provoca la pel·lícula. Són els avantatges de la telefama, però, la veritat, del meu ídol Pumares n’esperava més integritat.